La experiencia de Pau (2024-25)
Desde ''El Norte de Irlanda'' no podemos sino agradecer de corazón a Pau la detallada crónica de su viaje al Norte, que sin duda será de utilidad para futuros viajeros comprometidos.
Este tipo de colaboraciones desinteresadas son sin duda lo que nos hacen seguir con esta humilde página de solidaridad, son gestos que nos hacen avanzar en el internacionalismo y nos recuerdan por qué hacemos esta página.
Sin más preámbulo, pasamos a publicar integramente (en Catalán y Castellano) la experiencia de Pau en los Seis Condados ocupados:
Irlanda (31 de desembre del 2024 al 5 de gener del 2025)
Primer de tot, agrair al responsable d’aquest blog la tasca que porta fent durant anys. A més a més, com a preparació del viatge va ser molt útil llegir aquí els relats dels viatges que havien fet els diferents lectors.
D’altra banda, m’agradaria dir que feia molts anys que volia anar al nord d’Irlanda i, finalment, com a regals dels 30 anys he pogut anar-hi. Per tant, vaig arribar a Belfast el 31 de desembre amb moltíssimes ganes de veure i conèixer aquesta ciutat.
El 31 de desembre vam arribar tard i vam anar al centre de la ciutat a sopar i prendre alguna pinta. Vam intentar anar al Maddens però estava tancat (semblava que fessin alguna festa privada perquè s’escoltava) i finalment vam anar al White Tavern on hi havia un gran ambient (bastant juvenil, cosa que em va sorprendre). Aquest primer contacte amb la ciutat va ser el d’una ciutat europea “normal” per cap d’any, molta gent celebrant i sortint de festa.
L’1 de gener ens vam despertar amb la intenció d’anar directe a Falls Road. Havíem d’agafar un bus que ens hi portava però era 1 de gener i hi havia moltes afectacions a les línies de bus. Aleshores vam decidir anar-hi caminant (teniem uns 35 minuts caminant des d’una zona a prop de la Universitat Queen's). Sense adonar-nos vam anar a parar a Donegall Road i de sobte vaig recordar que era zona unionista. Ràpidament, com sovint passa en aquesta ciutat, d’un carrer a un altre semblava un món diferent. A Donegall Road un 1 de gener pel matí no hi havia quasi ningú pel carrer però sí que vam començar a veure Unions Jacks als fanals, banderes dels diferents grups armats unionistes i molts murals diversos. (FOTOS) A més a més d’això, també hi havia diverses banderes d’Israel i un cartell (Brother in Arms). Vam caminar tot el carrer fins al final i al creuar unes rotondes i una zona una mica comercial (hi havia un Mcdonals, un KFC i alguna cosa més), vam entrar a la Donegall Road de la part republicana.
Evidentment el primer canvi visible va ser veure les banderes irlandeses onejant al costat de les de Palestina. De fet, en tot el viatge hem vist moltes més banderes de Palestina que d’ Irlanda. (FOTOS)
Un cop a Falls Road vam estar caminant fins al Felons Club. L’endemà teníem un Tour per la zona així que havíem pensat fer només una part de Falls Road. Durant el trajecte ens va sorprendre un mural d’un entrenador de futbol irlandés anomenat Patrick O’Connell que havia entrenat al F.C.Barcelona (FOTO) entre d’altres equips.
Un cop al Felons Club (que estava tancat) vam anar fins a Falls Park on vam fer la volta fins arribar a la zona de Whiterock Rd i Ballymurphy Rd. Allà els murals i les pintades recorden la massacre de Ballymurphy de l’any 1971 per part de l’exèrcit britànic.
Després d’aquesta volta vam seguir caminant fins a tornar a Falls Road just on hi ha el Áras Uí Chonghaile James Connolly Visitor Centre que sent 1 de gener també estava tancat. Després vam seguir caminant direcció el mural que ha fet a Belfast el grup de música Kneecap, autors també d’una pel·lícula que ha tingut bastant èxit on expliquen la seva història molt centrada en la llengua gaèlica. El dia 21 de desembre havien omplert el SEE Arena de Belfast.
De camí allà per fi vam tenir la primera interacció amb una dona irlandesa d’avançada edat que em va veure observant un mural d’homenatge als 50 anys de lluita l’INLA (1974-2024) fet per el IRSP i ella es va quedar mirant-lo també. Em va dir que l’havien acabat fa poc. Vaig intentar parlar més amb ella però potser pel meu anglès bastant justet va marxar.
De camí allà per fi vam tenir la primera interacció amb una dona irlandesa d’avançada edat que em va veure observant un mural d’homenatge als 50 anys de lluita l’INLA (1974-2024) fet per el IRSP i ella es va quedar mirant-lo també. Em va dir que l’havien acabat fa poc. Vaig intentar parlar més amb ella però potser pel meu anglès bastant justet va marxar.
FOTOS MURALS INLA I KNEECAP
Després de dinar es va posar a ploure. Vam aprofitar per visitar un parell d'esglésies (en aquesta ciutat n’hi ha per tot arreu) i després d’això vaig convèncer a la meva parella per endinsar-nos a Shankill Road.
Shankill Road possiblement és el carrer que més m’ha impactat de tot Belfast. Tota la propaganda unionista i lleialista és exagerada i populista. Fotos de nens morts durant els conflicte amb frases culpabilitzant al Sinn Féin. Em va deixar mal cos. A més hi havia molt poca gent pel carrer i tots els comerços estaven tancats, tot plegat feia donava una imatge desoladora. Per acabar-ho de culminar, eren les 15.30h i encara caminàvem per Shankill Road, vam passar al costat d’un pub amb l’escut del Rangers gegant a l’entrada quan de sobte va sortir un home clarament borratxo i es va posar a vomitar allà mateix. Els excessos del dia 31 a la nit, suposo.
Després d’això vam girar per un carrer que ens va portar directe al “Peace Wall”. Començava a fer-se a fosc i veure aquell mur en una ciutat europea al 2025 realment impacta. A més a més, molts carrers que toquen al mur estan bastant destrossats i hi ha algunes zones molt deixades. Allà vam veure que en aquell cantó del mur (el cantó unionista) no hi havia missatges polítics, intueixo que s’havia fet expressament i la gent ho respectava. Els murals o grafitis que hi havien tampoc és que fossin res de l’altre món. Quan acabes Cupar Way veus aquelles portes que separen els barris ara obertes de 8 a 19h i per N Howard street tornes a Falls Road molt a prop de l’Irish Republican Museum. Un cop fet tot aquest recorregut, portàvem moltes hores caminant i vam decidir anar a descansar una mica, l’endemà teníem un tour amb Coiste https://www.coiste.ie/ , aquesta organització d’ex presos que els ajuda a reinserir-se a la societat fent diversos tours per Belfast..
El 2 de gener vam quedar a les 10h a Divis Flats davant del mural de Coiste. Allà ens vam trobar amb una família de Los Ángeles (EUA) però que el pare era de Belfast i portava a la seva dona i els seus fills a visitar el que havia sigut la seva ciutat. Els nens anaven ben equipats amb samarreta, bufanda i gorro del Celtic perquè aquell mateix dia hi havia l’Old Firm a les 15h. El nostre guia va arribar uns minuts tard i es va presentar com a Pod https://belfastmedia.com/opinion-paud-devenney-severely-injured-in-ruc-attack-but-new-law- says-i-am-no-longer-a-victim. En la seva primera explicació va dir que havia sigut membre de l’IRA i havia estat 14 anys a la presó. Havia sortir el 1997, poc abans de l’acord de Divendres Sant.
Després de fer-nos un resum de la història d’Irlanda i del conflicte dels anys 90 als peus de Divis Flats, vam començar a caminar per Falls Road. Va ser una gran experiència escoltar l’ex voluntari de l’IRA parlar del conflicte. A més a més, el germà del Pod, Danny Devenny (https://www.widewalls.ch/artists/danny-devenny), és un dels tres encarregats de fer els murals republicans. Nosaltres li vam dir que a veure si feien algun mural per Catalunya i ens va dir que encara n’hi havia algun molt antic i que n’hi havia hagut molts però que els anaven renovant. Ara mateix, la majoria eren de Palestina, fins i tot algun d’ells els havien dissenyat els propis palestins en una visita a Belfast, segons ens va dir el Pod. Aquell dia el Irish Republican History Museum estava tancat i vam canviar la ruta per anar al monestir de Clonards (tant important per l’acord de Divendres Sant) i a veure el mur per la banda republicana. Allà, al memorial de Clonards, vaig poder preguntar al Pod sobre Gerry Adams i Brendan Hugues. Em va dir que els dos son herois, i tot el poble així els considera. Amb el Brendan Hugues havia compartit anys de presó.
Després d’això vam entrar a un pub de Falls Road perquè els nord-americans havien d’anar al lavabo i allà el Pod em va dir, “mira aquells amb la samarreta del Celtic son ex presos de l’IRA. Si els hi preguntes què pensen de Brendan Hugues, tots et diran que és un heroi republicà”.
Continuant al nostra ruta vam parar al Centre Cultural Gaèlic on el nostre guia ens va comentar que en una taula dinant hi havia la que havia sigut la dona més buscada per l’imperi britànic durant 30 anys (Evelyn Glenholmes), una ex parlamentària europea pel Sinn Féin (Martina Anderson, ex IRA 12 anys a la presó) i el seu marit (també ex IRA i anys de presó). El Pod va decidir que les aniriem a saludar i van ser extremadament simpàtiques. Quan el Pod els hi va dir que érem catalans, la Martina Anderson ens va preguntar de quina ideologia política érem i ràpidament ens vam entendre. Va dir que havia estat l’1 d’octubre a Catalunya i havia flipat amb la violència de la policia i com la gent es deixava pegar. Va ser una trobada meravellosa.
La visita acabava al Felons Club i ens va dir que era típic que et convidaven a una cervesa. A més a més, amb els nord-americans havien comentat que veurien el Rangers vs Celtic allà amb el Pod. Tanmateix, nosaltres agafavem un tren cap a Derry a les 14.20h i no podriem gaudir d’aquest post tour. Abans d’acabar però, vam poder anar al Miltown Cementery a visitar les tombes republicanes. Realment ho tenen molt cuidat i la memòria dels seus lluitadors es manté molt viva en llocs així. El Pod ens va comentar que alguns bascos que hi havien anat havien comentat que ells a l’estat espanyol no poden tenir això. És curiós com amb tota la violència que va emprar l’imperi britànic contra els irlandesos hi ha coses que han permès més que l’estat espanyol.
(FOTO)
A les 14.20h vam arribar justos per agafar el tren direcció Derry. El trajecte passa pel nord d’Irlanda, tocant el mar, i és realment bonic. A Derry, quan vam arribar, ja era fosc i feia molt més fred que a Belfast. Ens vam esperar a l’endemà per visitar la ciutat.
A Derry, a diferència de Belfast, tot està molt a prop i amb un dia vam visitar gairebé tota la ciutat. Vam entrar al Bogside i vaig notar una certa diferència amb el to de les pintades, murals i plaques commemoratives. Tenien un to molt més combatiu que a Belfast, amb molta presència del IRSP - INLA. També vam veure un mural on posava: “IRA, the people’s army” que havia estat una mica vandalitzat però encara es veia prou bé. Després de voltar una mica vam entrar al Free Derry Museum. Està prou bé, no és gaire gran però té molta informació i material de l’època. Al sortir vam anar a la zona més cèntrica on també hi havia banderes irlandeses, cosa que no passava a Belfast. Després de dinar vam seguir voltant i ens vam allunyar una mica per anar a la zona del Celtic Park (camp de futbol gaèlic) i del camp del Derry City (futbol). Aquell barri estava ple de les lletres IRA als fanals (tot i que moltes havien caigut i es podia llegir IR o RA o només aguantava una lletra) i també pintades “Join the IRA” o similars. Com he dit, les referències a l’IRA a Belfast eren molt menors, segurament les havien anat esborrant o pintant coses a sobre, en canvi a Derry vaig veure’n moltíssimes més.
(FOTOS)
Vam acabar el dia a Peadar O’Donells fent unes Guinness, on un home se’m va acostar (jo anava amb la samarreta del Barça del centenari) i em va dir que tenia la mateixa samarreta a casa i que era molt fan del Barça. La majoria de trobades amb els irlandesos van ser molt agradables.
L’endemà vam agafar un tren bastant d’hora i a les 10.30h ja estàvem a Belfast. Curiosament teniem l’apartament de l’últim dia al costat de Short Strand, aquest petit barri republicà envoltat de barris unionistes. Vam caminar per Short Strand veien banderes palestines i irlandeses, també un memorial molt bonic sobre membres de l’IRA caiguts en combat, i en poquíssima distància estàvem de ple en un barri unionista amb una seu de l’Ordre d’Orange al costat de la seu del Traditional Unionist Voice. Després d’això vam agafar el bus i vam tornar cap a Falls Road per veure coses que estaven tancades el dia que havien anat.
Vam veure la botiga que hi ha al costat del Sinn Féin i també, quan ja no ho esperava, vam poder visitar l’Irish Republican History Museum. La experiència va ser increïble, un lloc d’obligada visita. Finalment, aquella tarda vam anar al Maddens, que ens va decepcionar perquè era dissabte i hi havia poc ambient, i després ja vam anar a l’apartament que l’endemà tornàvem cap a casa.
(FOTO)
Aquest viatge ha sigut una experiència increïble. El conflicte, evidentment, està ara mateix en una calma tensa i amb una intensitat molt baixa de violència però clarament no està ni molt menys solucionat i les diferències entre barris son realment increïbles de veure. Salut a tothom. Tiocfaidh ár lá.
—------------------------------------------------------------------------------------------------
CRÓNICA EN CASTELLANO
Irlanda (31 de diciembre del 2024 al 5 de enero del 2025) Antes que nada, agradecer al responsable de este blog la tarea que lleva haciendo durante años. Además, como preparación del viaje fue muy útil leer aquí los relatos de los viajes que habían hecho los diferentes lectores. Por otro lado, me gustaría decir que hacía muchos años que quería ir al norte de Irlanda y, finalmente, como regalo de los 30 años he podido ir. Por lo tanto, llegué a Belfast el 31 de diciembre con muchísimas ganas de ver y conocer esta ciudad.
El 31 de diciembre llegamos tarde y fuimos al centro de la ciudad a cenar y tomar alguna pinta. Intentamos ir al Maddens pero estaba cerrado (parecía que hicieran alguna fiesta privada porque se escuchaba) y finalmente fuimos al White Tavern donde había un gran ambiente (bastante juvenil, cosa que me sorprendió).
El 31 de diciembre llegamos tarde y fuimos al centro de la ciudad a cenar y tomar alguna pinta. Intentamos ir al Maddens pero estaba cerrado (parecía que hicieran alguna fiesta privada porque se escuchaba) y finalmente fuimos al White Tavern donde había un gran ambiente (bastante juvenil, cosa que me sorprendió).
Este primer contacto con la ciudad fue el de una ciudad europea “normal” por fin de año, mucha gente celebrando y saliendo de fiesta. El 1 de enero nos despertamos con la intención de ir directo a Falls Road. Teníamos que coger un autobús que nos llevara pero era 1 de enero y había muchas incidencias en las líneas de bus. Entonces decidimos ir andando (teníamos unos 35 minutos andando desde una zona cerca de la Universidad Queen's).
Sin darnos cuenta fuimos a parar a Donegall Road y de repente recordé que era zona unionista. Rápidamente, como a menudo pasa en esta ciudad, de una calle a otra parecía un mundo diferente. En Donegall Road un 1 de enero por la mañana no había casi nadie por la calle pero sí que empezamos a ver Unions Jacks en las farolas, banderas de los diferentes grupos armados unionistas y muchos murales diversos.
Además de esto, también había varias banderas de Israel y un cartel (Brother in Arms). Anduvimos toda la calle hasta el final y al cruzar unas rotondas y una zona un poco comercial, entramos en Donegall Road de la parte republicana. Evidentemente, el primer cambio visible fue ver las banderas irlandesas ondeando junto a las de Palestina. De hecho, en todo el viaje hemos visto muchas más banderas de Palestina que de Irlanda.
Una vez en Falls Road estuvimos andando hasta el Felons Club. El día siguiente teníamos un Tour por la zona así que habíamos pensado hacer solo una parte de Falls Road. Durante el trayecto nos sorprendió un mural de un entrenador de fútbol irlandés denominado Patrick O’Connell que había entrenado al F.C.Barcelona entre otros de otros equipos.
Una vez en el Felons Club (que estaba cerrado) fuimos hasta Falls Park donde dimos la vuelta hasta llegar a la zona de Whiterock Rd y Ballymurphy Rd. Allá los murales y las pintadas recuerdan la masacre de Ballymurphy del año 1971 por parte del ejército británico. Después de esta vuelta seguimos andando hasta volver a Falls Road justo donde está el Áras Uí Chonghaile James Connolly Visitor Centre que siendo 1 de enero también estaba cerrado. Después seguimos andando dirección el mural que ha hecho en Belfast el grupo de música Kneecap, autores también de una película que ha tenido bastante éxito donde explican su historia muy centrada en la lengua gaélica. El día 21 de diciembre habían llenado el SEE Arena de Belfast.
De camino allá por fin tuvimos la primera interacción con una mujer irlandesa de avanzada edad que me vio observando un mural de homenaje a los 50 años de lucha del INLA (1974-2024) hecho por el IRSP y ella se quedó mirándolo también. Me dijo que lo habían acabado hace poco. Intenté hablar más con ella, pero quizás por mi inglés bastante justito se marchó.
Después de comer se puso a llover. Aprovechamos para visitar un par de iglesias (en esta ciudad hay por todas partes) y después de esto convencí a mi pareja para adentrarnos en Shankill Road. Shankill Road posiblemente es la calle que más me ha impactado de todo Belfast. Toda la propaganda unionista y lealista es exagerada y populista. Fotos de niños muertos durante el conflicto con frases culpabilizando a Sinn Féin. Me dejó mal cuerpo. Además, había muy poca gente por la calle y todos los comercios estaban cerrados, todo ello daba una imagen desoladora. Para acabarlo de culminarlo, eran las 15.30h y todavía andábamos por Shankill Road, pasamos junto a un pub con el escudo del Rangers gigante en la entrada cuando de repente salió un hombre claramente borracho y se puso a vomitar allí mismo. Los excesos del día 31 por la noche, supongo.
Después de esto giramos por una calle que nos llevó directo al “Peace Wall”. Empezaba a hacerse oscuro y ver aquel muro en una ciudad europea en 2025 realmente impacta. Además, muchas calles que tocan al muro están bastante destrozadas y hay algunas zonas muy dejadas. Allá vimos que en aquel lado del muro (el lado unionista) no había mensajes políticos, intuyo que se había hecho expresamente y la gente lo respetaba. Los murales o grafitis que había tampoco es que fueran nada del otro mundo. Cuando acabas Cupar Way ves aquellas puertas que separan los barrios ahora abiertas de 8 a 19h y por N Howard street vuelves a Falls Road muy cerca del Irish Republican Museum.
Una vez hecho todo este recorrido, llevábamos muchas horas andando y decidimos ir a descansar un poco, el día siguiente teníamos un tour con Coiste https://www.coiste.ie/, esta organización de ex prisioneros que los ayuda a reinsertarse a la sociedad haciendo varios tours por Belfast.
El 2 de enero quedamos a las 10h en Divis Flats ante el mural de Coiste. Allí nos encontramos con una familia de Los Ángeles (EE. UU.) pero que el padre era de Belfast y llevaba a su mujer y sus hijos a visitar la que había sido su ciudad. Los niños iban muy equipados con camiseta, bufanda y gorro del Celtic porque aquel mismo día había el Old Firm a las 15h.
Nuestro guía llegó unos minutos tarde y se presentó como *Pod https://belfastmedia.com/opinion-paud-devenney-severely-injured-in-ruc-attack-but-new-law- says-i-am-no-longer-a-victim. En su primera explicación dijo que había sido miembro del IRA y había estado 14 años en la prisión. Había salido en 1997, poco antes del acuerdo de Viernes Santo. Después de hacernos un resumen de la historia de Irlanda y del conflicto de los años 90 a los pies de Divis Flats, empezamos a andar por Falls Road. Fue una gran experiencia escuchar al ex voluntario del IRA hablar del conflicto. Además, el hermano del Pod, Danny Devenny (https://www.widewalls.ch/artists/danny-devenny), es uno de los tres encargados de hacer los murales republicanos. Nosotros le dijimos que a ver si hacían algún mural por Catalunya y nos dijo que todavía quedaba alguno muy antiguo y que había habido muchos pero que los iban renovando. Ahora mismo, la mayoría eran de Palestina, incluso alguno de ellos los habían diseñado los propios palestinos en una visita en Belfast, según nos dijo Pod.
Aquel día el Irish Republican History Museum estaba cerrado y cambiamos la ruta para ir al monasterio de Clonards (tan importante por el acuerdo de Viernes Santo) y a ver el muro por la zona republicana. Allá, al memorial de Clonards, pude preguntar a Pod sobre Gerry Adams y Brendan Hugues. Me dijo que los dos son héroes, y todo el pueblo así los considera. Con Brendan Hugues había compartido años de prisión.
Después de esto entramos en un pub de Falls Road porque los norteamericanos tenían que ir al lavabo y allí Pod me dijo, “mira aquellos con la camiseta del Celtic son ex miembros del IRA. Si les preguntas qué piensan de Brendan Hugues, todos te dirán que es un héroe republicano”.
Continuando nuestra ruta paramos en el Centro Cultural Gaélico donde nuestro guía nos comentó que en una mesa comiendo estaba la que había sido la mujer más buscada por el imperio británico durante 30 años (Evelyn Glenholmes), una ex parlamentaria europea por el Sinn Féin (Martina Anderson, ex IRA 12 años en la prisión) y su marido (también ex IRA y años de prisión). Pod decidió que iríamos a saludarlas y fueron extremadamente simpáticas. Cuando Pod les dijo que éramos catalanes, Martina Anderson nos preguntó de qué ideología política éramos y rápidamente nos entendimos. Dijo que había estado el 1 de octubre en Catalunya y había flipado con la violencia de la policía y cómo la gente se dejaba pegar. Fue un encuentro maravilloso. La visita acababa en Felons Club y nos dijo que era típico que te invitaban a una cerveza. Además, los norteamericanos habían comentado que verían el Rangers vs Celtic allí con Pod.
Nosotros teníamos un tren hacia Derry a las 14.20h y no pudimos disfrutar de este post tour. Antes de acabar pero, pudimos ir al Miltown Cementery a visitar las tumbas republicanas. Realmente lo tienen muy cuidado y la memoria de sus luchadores se mantiene muy viva en lugares así. Pod nos comentó que algunos vascos que habían ido habían comentado que ellos en el estado español no pueden tener esto. Es curioso como con toda la violencia que empleó el imperio británico contra los irlandeses hay cosas que han permitido más que el estado español.
A las 14.20h llegamos justo para coger el tren dirección Derry. El trayecto pasa por el norte de Irlanda, tocando el mar, y es realmente bonito. En Derry, cuando llegamos, ya era oscuro y hacía mucho más frío que en Belfast. Nos esperamos al día siguiente para visitar la ciudad.
En Derry, a diferencia de Belfast, todo está muy cerca y con un día visitamos casi toda la ciudad. Entramos al Bogside y noté cierta diferencia con el tono de las pintadas, murales y placas conmemorativas. Tenían un tono mucho más combativo que en Belfast, con mucha presencia del IRSP - INLA. También vimos un mural donde ponía: “IRA, the people’s army” que había sido un poco vandalizado pero todavía se veía bastante bien.
Después de andar un rato entramos al Free Derry Museum. Está bastante bien, no es muy grande pero tiene mucha información y material de la época. Al salir fuimos a la zona más céntrica donde también había banderas irlandesas, cosa que no pasaba en Belfast.
Después de comer seguimos paseando y nos alejamos un poco para ir a la zona del Celtic Park (campo de fútbol gaélico) y del campo del Derry City (fútbol). Aquel barrio estaba lleno de las letras IRA en las farolas (a pesar de que muchas habían caído y se podía leer IR o RA o solo aguantaba una letra) y también pintadas “Join the IRA” o similares. Cómo he dicho, las referencias al IRA en Belfast eran mucho menores, seguramente las habían ido borrando o pintando cosas encima, en cambio en Derry vi muchísimas más.
Acabamos el día en Peadar O’Donells tomando unas Guinness, donde un hombre se me acercó (yo iba con la camiseta del Barça del centenario) y me dijo que tenía la misma camiseta en casa y que era muy fan del Barça. La mayoría de los encuentros con los irlandeses fueron muy agradables.
Al día siguiente cogimos un tren bastante temprano y a las 10.30h ya estábamos en Belfast. Curiosamente, teníamos el apartamento del último día junto a Short Strand, este pequeño barrio republicano rodeado de barrios unionistas. Anduvimos por Short Strand viendo banderas palestinas e irlandesas, también un memorial muy bonito sobre miembros del IRA caídos en combate, y a poquísima distancia estábamos de pleno en un barrio unionista con una sede de la Orden de Orange junto a la sede del Traditional Unionist Voice. Después de esto cogimos el bus y volvimos hacia Falls Road para ver cosas que estaban cerradas el primer día que habiamos ido. Vimos la tienda que hay junto a Sinn Féin y también, cuando ya no lo esperaba, pudimos visitar el Irish Republican History Museum. La experiencia fue increíble, un lugar de obligada visita.
Finalmente, aquella tarde fuimos al Maddens, que nos decepcionó porque era sábado y había poco ambiente, y después ya fuimos al apartamento que al día siguiente volvíamos hacia casa.
Este viaje ha sido una experiencia increíble. El conflicto, evidentemente, está ahora mismo en una calma tensa y con una intensidad muy baja de violencia, pero claramente no está ni mucho menos solucionado y las diferencias entre barrios son realmente increíbles de ver.
Saludos a todo el mundo.
Tiocfaidh Ár Lá.









No hay comentarios:
Publicar un comentario